Un cervell, unes mans i un pedal de fre
· 4 min read
yoke llm ai elixir erlang architecture programming opinion hacking
L’assistent acabava d’anunciar que tot estava arreglat. Els tests no hi estaven d’acord. Tres fitxers reposaven oberts damunt la taula com declaracions contradictòries de testimonis, i el terminal feia aquella claror esgotada d’un bar que hauria d’haver tancat una hora abans.
—Potser —vaig suggerir— podríem provar de fer enginyeria.
Ja he defensat que el model és un motor, no pas un cotxe. Yoke és el meu intent d’afegir-hi la direcció, els instruments i el pedal de fre. Escrit en Elixir sobre Erlang/OTP, tracta una sessió d’agent com un sistema en funcionament, no com una finestra de xat d’un sol ús amb permís per destrossar un repositori.
Allunyeu el cervell de les eines elèctriques
Yoke anomena aquesta separació Brain/Hands : cervell i mans. El cervell manté la conversa i l’estat de l’agent en un GenServer aïllat. Les mans executen les eines per separat. La supervisió d’OTP conté la fallada d’un procés d’eina en lloc de permetre que s’endugui tota la conversa.
flowchart LR
U["Tu"] <--> B["Cervell<br/>conversa i decisions"]
B <--> H["Mans<br/>execució supervisada d’eines"]
H --> L["Espai de treball local"]
H --> R["Node Erlang remot"]
H --> D["Contenidor Docker"]
On s’executa el model i on s’executen les eines són decisions independents. Inferència local no vol dir execució remota; executar eines en remot no obliga a externalitzar el cervell.
Els lots de crides a eines es poden executar concurrentment, amb bloquejos d’escriptura per fitxer. Els fluxos de treball més grans donen a cada subtasca paral·lela el seu propi worktree de Git i la seva branca. Dos assistents no haurien de compartir un arbre de treball sense protecció, de la mateixa manera que dos cirurgians no haurien de compartir una bena als ulls.
Doneu-li un mapa, no una altra pala
Abocar un repositori dins una finestra de context no és comprendre’l. És abocar runa amb factura d’API.
Metastaticproporciona una representació MetaAST compartida mitjançant adaptadors de llenguatge. Ragex aprofita aquesta base juntament amb analitzadors natius: símbols, relacions entre crides, cerca semàntica i híbrida, anàlisi d’impacte i refactorització estructural. Yoke incorpora aquestes eines a la conversa a través d’MCP.
flowchart LR
S["Codi font"] --> M["Metastatic<br/>MetaAST compartit"]
S --> N["Analitzadors natius"]
M --> R["Ragex<br/>graf, cerca, refactorització"]
N --> R
R --> Y["Yoke<br/>context i eines per a la tasca"]
Ara, «qui crida això?» té al darrere alguna cosa millor que una conjectura dita amb aplom. Un canvi de nom pot seguir les referències en lloc de fer-se passar per un accident de cerca i substitució. El suport varia segons el llenguatge i l’operació; un diagrama no és cap certificat de correcció universal.
La qüestió no és fer que el model ho llegeixi tot més de pressa. És deixar d’obligar-lo a llegir-ho tot.
El penediment hauria de tenir una adreça
Hi ha dues menes diferents de recuperació, i confondre-les és la manera de convertir una demostració en un informe d’incidència.
Les
instantànies de conversa
conserven els missatges i la configuració del proveïdor. Deseu-ne una amb
/checkpoint before-refactor
;
/undo
restaura l’estat de la conversa.
No
rebobina l’arbre de treball, no desfà una ordre de shell ni recupera un correu ja enviat.
Les transaccions de codi pertanyen a les eines d’edició de Ragex: validar prèviament un canvi que afecta diversos fitxers, conservar còpies de seguretat, aplicar edicions coordinades i revertir-les si alguna cosa falla. Feu servir aquesta via quan els canvis hagin de viatjar plegats. No és cap transacció màgica que englobi efectes arbitraris de la shell, i validar la sintaxi continua sense substituir els tests.
Mentrestant, les sessions es desen com a narracions LMML llegibles. Repreneu-les amb
yoke -c
, comprimiu una conversa massa llarga amb
/compact
i consulteu
/tokens
o
/cost
en lloc de reservar la factura per al gir final de guió.
Vull un assistent que es pugui recuperar d’una mala idea. De les meves, també.
Una conversa és una interfície
El terminal no hauria de ser el càstig per haver rebutjat una subscripció a un IDE.
-
Escriviu
@per obrir un cercador de fitxers integrat que respecta les regles de gitignore; adjunteu un fitxer o una URL sense muntar una sessió d’espiritisme a còpia de copiar i enganxar. -
Obriu
/explorerper inspeccionar la configuració, les regles, les converses, les pràctiques, les feines, les habilitats, els diagnòstics i les analítiques. Controls de debò, no una gimcana entre fitxers ocults. - Redacteu missatges multilínia, cerqueu a l’historial, feu servir un editor extern i responeu preguntes estructurades quan l’agent necessiti una decisió, no una llicència per improvisar.
-
Passeu a
!!per treballar directament amb la shell i torneu després a la conversa. No totes les ordres necessiten un model de llenguatge fent de vigilant de pas de vianants a preu d’or.
Feu que la disciplina es pugui compartir
Les regles amb àmbit i les pràctiques de llenguatge apreses treuen les convencions del ritual diari de renyar l’assistent. Les habilitats, els servidors MCP i els connectors recarregables en calent amplien les eines. Els fluxos de treball poden codificar la creació de branques, els tests, la documentació, l’anàlisi estàtica i els commits; les eines de revisió i auditoria tornen a posar les proves al centre del procés.
Els perfils de proveïdor canvien el model i l’endpoint alhora. Els perfils locals integrats es mantenen a la interfície de bucle local i no recorren d’amagat a un servei remot. «Local» hauria de descriure on va la petició, no els sentiments del venedor sobre la privadesa.
Res d’això no fa infal·lible l’autocompleció. Fa que els seus errors estiguin menys sols, costin menys i siguin més fàcils d’inspeccionar.
Aquest és l’arnès que vull: un cervell que no perdi el fil, unes mans que treballin dins d’uns límits i un pedal de fre que no sigui només pintat.
Bona programació.